Vells amics. Els vells amics hi són, ni que no en sapiguem res durant molts mesos, durant uns quants anys. Els vells amics es fan amb el temps, com el bon vi. Els vells amics es reconeixen amb l’absència, com les olors deliqüescents de la cuina deliciosa de la padrina. Atrinxerats, de vegades, entre el boscatge proper, els retrobem el dia que encertem a refer el camí sinuós que travessa l’espessor del bosc, que va des del passat fins al futur. Destaquen, entre els exèrcits de coneguts recents i coneguts antics, amb una llum pròpia, lleument irisada. El retrobament de vells amics es caracteritza pel silenci momentani, per l’absència de temàtica recurrent en l’intercanvi verbal, per la recuperació d’una sintonia vital, per una alegria inenarrable.
Tenir vells amics és com tenir un tresor amagat, fa l’efecte d’un bany calent després d’una llarga caminada, et retorna l’esperança en una felicitat mai assolida, sempre intangible. Adonar-te de l’existència de vells amics et torna la fe en una humanitat aparentment banal, misteriosa, lleugera, hipòcrita, insensible, farcida d’amistats interessades, de miserables llepaculs, de conveniències, de compliments, de falses dipomàcies, de mans que s’amaguen després de llençar la pedra...Els vells amics són de debò, autèntics, gens maliciosos tot i els seus errors, innocents en la seva modesta experiència. Són un alenada fresca, un port segur, una veu indomable, un braç que t’ajuda. Els vells amics són fàcils de comptar perquè sempre són pocs. Escassos.• 17/12/1997