Per què les dones van al lavabo de dues en dues
Eduard Ribera
(Conte inclòs al volum Oficis específics, 1996)
La Sara i la Rita deixen la copa sobre una de les taules plenes de canapès. Feia molts dies que no s’havien vist i que no tenien l’oportunitat de parlar de les seves coses, i la casualitat ha volgut que es trobessin en aquesta festa d’aniversari d’un vell amic comú.
Han begut cava i xerren pels descosits, encobertes pel volum considerable de la música ambiental. S’agafen de la mà i abandonen la sala-menjador a la recerca del lavabo de la casa. Obren la primera de les portes del passadís, però no ho és: acaben d’interrompre una sessió particular de striptease que una rossa estupenda dedica a l’amfitrió de la festa. No poden evitar grans riallades mentre tornen a tancar la porta de l’habitació.
Proven la segona. Ara sí que han encertat la porta de la cambra de bany. Entren i passen la balda. No poden parar de riure. Poc a poc es van moderant i fan comentaris obscens que provoquen noves rialles i nous comentaris obscens. Han passat uns minuts i encara no han pogut controlar-se.
Algú, amb un desig irreprimible de fer un pipí, truca ara a la porta. O sigui que la Sara i la Rita han d’anar per feina. Intenten calmar-se.
La Sara obre la seva bossa i en treu el moneder. Agafa una moneda i pregunta a la Rita si prefereix cara o bé creu. La Rita tria cara. La Sara llença la moneda a l’aire: ha sortit creu. Ha guanyat la Sara; per tant, ella elegeix. S’ho pensa un instant i, amb els ulls brillants, parla:
—Mira, jo deixo que Irak ataqui novament Kuwait a canvi que tu permetis que els Estats Units entrin definitivament a Cuba...
—Dona, no sé si és una postura molt oportuna, però... en fi..., tampoc no em sembla tan malament ara que la URSS... Està bé..., hi accedeixo —accepta la Rita—. Per cert..., aquelles aigües jurisdiccionals que teníem pendents a la costa asiàtica, com queden?
—Si vols que et digui la veritat, encara no ho sé del cert. M’hi he de rumiar una mica més. Almenys fins que tu no em donis una resposta molt clara al tema de les llibertats dels negres a Sudàfrica...
—Bé, bé. En tot cas deixem-ho per a la propera ocasió...
—Sí, potser serà millor. Això és tot?
—Sí, sí, em sembla que sí, de moment. Apa, som-hi.
Treuen la balda i surten del lavabo, mentre comenten:
—T’has fixat en l’amic argentí del Ferran?...
—I tant, i tant que m’hi he fixat... No hauràs pensat...?
—Què vols dir?... que tu també?...
—...en fi... que hi hagi sort...
—...això mateix... camarada.
Es donen dos petons i es reintegren a la festa, cada una pel seu cantó.•