Meteorologia. Avui plou. No gaire lluny d’aquí —a l’Aragó i cap a l’interior de la Península— hi neva. A la resta de l’Estat el temps es debat entre la pluja, la neu o simplement els núvols. En aquest nostre país, la meteorologia es un exemple de tema recurrent que ha esdevingut, en l’actual societat mediàtica, tema principal. Ja no només es parla del temps en aquelles situacions incòmodes en què l’encontre entre persones més o menys desconegudes es verbalitza de manera poc compromesa —a l’ascensor, a la sala d’espera del dentista, al quiosc...—. Ara es parla tothora del temps que fa, que ha fet, que farà i que deixarà de fer. La meteorologia ha assolit un espai propi en la societat de la informació, gairebé privilegiat. Les cadenes de televisió li dediquen suplements informatius i la lluita per a transmetre els continguts de manera amena sembla ocupar una part de les preocupacions dels editors audiovisuals. Es parla del temps amb la mateixa propietat i cerimònia amb que antany es parlava, per exemple, de la política. La preponderància d’un tema secundari, irrellevant, com el temps deixa a les clares la pèrdua d’importància social que han anat patint altres temes a priori més significatius: la cultura o la política, per posar només dos exemples.La cultura ha caigut en la prostitució. A mans de polítics i tecnòcrates la cultura s’ha anat institucionalitzant cada cop més, s’ha buidat de contingut propi i s’ha convertit en la puta Ramoneta amb què s’alleugen les més baixes passions intel·lectuals a canvi de subvencions, a canvi d’esclavatge. Els polítics han fet de la cultura una arma de poder, que poden manipular a conveniència. A mans dels polítics, la cultura ha pres camins equivocats, ha venut la seva llibertat, la seva capacitat per a reflectir el món que la genera, la figura polièdrica, i ha esdevingut monolítica, gris, pesada i uniforme. En nom de la cultura, els creadors reben dels polítics un sou a final de mes, brigades de funcionaris que només miren d’engruixir els seus comptes corrents. La cultura ja només és notícia quan esdevé grandiloqüent, ampul·losa, enfarfagadora, piramidal. Grans insfraestructures milionàries, grans homenatges a personatges minúsculs, ingents campanyes improductives... La cultura s’ha mort, ha esdevingut arqueològica.
La política. En termes generals, aspiració dels mediocres. Sublimació dels inútils, dels improductius, d’aquells que han frustrat les seves vocacions i s’han sentit atrets pel cant de les sirenes dels càrrecs públics. Espectacle grotesc, jungla de personatges caricaturescos que representen una comèdia tràgica que no té final. Escenari d’actors aficionats que malinterpreten els clàssics, que desfiguren els mites, que invoquen falses ideologies. Brigada d’assaltacementiris, d’inauguradors de carreteres. Fotografies estàtiques d’aprofitats maldestres...
Com més monolítica esdevé la cultura, com més caricaturesca esdevé la política, més transcendent esdevé la meteorologia, en un país on de vegades hi plou o hi neva o, d’altres, simplement hi passen els núvols. 16/12/1997