L'arqueòleg
Eduard Ribera
(Text inclòs al volum Oficis específics, 1996)
La subvenció li ha estat concedida pel Departament d’Arqueologia de la Conselleria de Cultura fa escassament una setmana. Ha hagut de fer tots els preparatius a correcuita, atès que una de les condicions que determinen la concessió dels diners és que les excavacions han de començar en el termini dels quinze dies naturals posteriors a la publicació de l’Ordre en el Diari Oficial. S’atansen les eleccions al Parlament i l’estratègia política del partit que detenta la majoria en aquesta República passa per demostrar als electors que l’índex d’inversions culturals ha augmentat considerablement en la darrera legislatura. D’aquesta manera li ha explicat el funcionari pixavagant que li ha fet signar la documentació, amb una rialla d’un cinisme profund i amb un to de complicitat partidista evident.
Al Miquel Duac la política li importa un rave. El seu únic punt d’interès, ara per ara, és l’arqueologia. Pretén determinar científicament l’entorn i el mode de vida d’un assentament de Neanderthals present durant el Paleolític Mitjà en una regió al nordest del territori de l’actual República, coneguda com la Vall de Lanós.
Carrega el seu vehicle totterreny amb el material que necessita per a dur a terme la prospecció arqueològica. Cerca una col.laboradora entre els estudiants que habitualment treballen amb ell, la Carme Debeú i, amb tot a punt, emprenen la marxa.
Munten el campament en un paratge obagós, prop d’una petita cova i un rierol, on abunden els arbres. Tot seguit comencen a acotar el terreny que els interessa d’estudiar. Contràriament a com sol succeir, no tarden a aparèixer les primeres troballes: restes de fogueres, fragments de sílex que podien haver constituït part d’alguna eina, bocins de calzes ceràmics...
La Carme Debeú es creu una dona feliç. El fet que un arqueòleg del renom i el prestigi de Miquel Duac confiï en ella com a col.laboradora en aquesta excavació li proporciona una satisfacció enorme. Això són punts a favor en el seu curriculum vitae i està segura que causa l’enveja de més de quatre companys i professors universitaris.
Per la seva part, el Miquel Duac també es creu un dels homes més feliços del món. Li han concedit la subvenció per tirar endavant aquesta prospecció, ha documentat restes evidents que confirmen la teoria de l’assentament, i ara per ara ja té material d’estudi suficient com per a fonamentar la seva tesi doctoral.
Tot això ho van pensant calladament mentre beuen, a la llum de la foguera que cada nit encenen al campament, la seva tassa de cafè amb llet. La nit és fresca, però, i, gairebé sense avisar, comença a ploure amb certa intensitat.
Allò que semblava una tormenta passatgera es converteix en un veritable diluvi. Plou tant que les tendes de campanya han quedat totalment negades i han hagut de refugiar-se a la petita cova on realitzen les excavacions. Han encés una petita foguera que els reconforta. Conversen. La Carme Debeú mira el Miquel Duac als ulls, intensament. La camisa empapada de la Carme Debeú deixa ben marcats els mugrons dels seus pits turgents i el Miquel Duac s’hi fixa i s’excita com un animal en zel. Als pocs instants, endut per una passió sense precedents en el món de l’arqueologia, el Miquel Duac envesteix la Carme Debeú, la qual no hi oposa cap mena de resistència. Immediatament es despullen, gairebé estripant-se les robes, bestialment, i comencen a cardar.
Quan acaben, mentre es vesteixen, el Miquel Duac demana a la Carme Debeú que es casi amb ell, però la Carme Debeú li diu que no, que té un nòvio i que tenen planejat de casar-se quan ella acabi la carrera. El Miquel Duac amenaça la Carme Debeú i li diu que si no es casa amb ell no la tornarà a cridar per a treballar junts. La Carme Debeú s’indigna profundament i insulta amb duresa el Miquel Duac. El Miquel Duac comença a cridar com un boig i diu a la Carme Debeú que totes les dones són iguals i que no hi ha qui les entengui. La Carme Debeú, en la mateixa tessitura, diu que són els homes que són tots iguals, una colla de porcs que només pensen a cardar. El Miquel Duac recorda a la Carme Debeú que es ella qui acaba de fer banyes al seu promès. La Carme Debeú li diu que això no té cap importància perquè en realitat no estima el seu nòvio, que només va amb ell pels seus diners. El Miquel Duac agafa la Carme Debeú per les espatlles i li diu que no es pot casar amb un home que no estima, perquè serà una desgraciada tota la vida. La Carme Debeú li diu que ja ho sap i, tot d’una, comença a plorar com una magdalena.
El Miquel Duac la consola. S’abracen, i després es comencen a besar. Gairebé sense voler-ho s’han tornat a excitar i perden el món de vista. Novament es treuen la roba i carden apassionadament.
Quan acaben, mentre es vesteixen, la Carme Debeú confessa al Miquel Duac que l’estima, que sempre l’ha estimat, i que fa alguns mesos que està pensant a dir-li al seu nòvio que vol tallar la relació.
En la llunyania ressonen udols de llop solitari. Més propera, alguna granota no para de raucar sota la pluja. Aviat es farà de dia i la Terra continua rodant al voltant del Sol.•