Els fils de la memòria. Hi ha dues coses que no puc suportar: les pel·lícules nordamericanes ambientades als instituts i els sopars d'exalumnes. Les primeres tenen un nosequè de llunyà i d'hortera, precisament per nordamericanes. Els segons tenen un punt de romanticisme gratuït, accessori, que t'enfronta amb una realitat que ja no és "aquella" realitat, i amb la mandra d'haver de recapitular "què has estat fent tots aquests anys".
Evocar els anys d’institut és invocar una etapa de la teva vida. És inútil demanar una lògica seqüencial al record. El record sempre és fragmentari i, per tant, injust. Se t'apareixen escenes, intentes acordar noms amb fesomies, estires fils de la memòria que sovint es trenquen, s'enreden entre ells.
Què queda d'aquella realitat vint anys després? Queden principalment els pocs amics de veritat que encara conserves, l'agraïment a un professor que et va ensenyar llatí, les fotos d'un viatge a Mallorca... Però, per sobre de tot, queda la consciència d'una etapa viscuda intensament, en què no importava tant memoritzar fórmules matemàtiques o dates històriques com aprendre a ser persones, a canalitzar les energies i les habilitats de cadascú. Els professors feien veure que ens ensenyaven i els alumnes féiem veure que apreníem. Tothom sabia qui acabaria aprovant i qui acabaria suspenent. Però això no importava. Érem allí, compartint un temps i un espai, fent un camí que ens havia de conduir impepinablement cap a l'edat adulta. Dels companys d'aquella època n'hi ha que a hores d'ara seran directors generals, electricistes, professores d'institut, paletes, metges, empleades de banca, jardiners, arqueòlogues, artesans de la ceràmica, biòlogues... En general, i amb comptades excepcions, allò que de forma embrionària ja era cadascú fins i tot abans de trepitjar l'institut per primera vegada.• 16.08.2004

<  Textos <