Els carrers de nit
Eduard Ribera
(Text inclòs al volum Oficis específics, 1996)
La matinada del 16 de maig de 1984, quan el rellotge del campanar del poble anunciava que ja era la una i la quietud regnava pels carrers, el Domènec Ripoll s’esmunyia silenciosament del llit i sortia de casa tancant la porta amb suavitat, intentant no despertar la seva dona, la Maria Ribert, que roncava sorollosament. El Domènec Ripoll corria carrer amunt, fins a la casa del molí, saltava la tàpia del pati i entrava, per la part del darrere, a la casa de la vídua del Sebastià Moliner que l’esperava delerosa, perfumada i amb els llençols nets.
La matinada del 16 de maig de 1984, quan el Domènec Ripoll acabava de saltar la tàpia del pati de la casa de la vídua del Sebastià Moliner, el Joan Rafeló s’esmunyia silenciosament del llit i tancava la porta de casa seva amb suavitat, intentant no despertar la seva dona, la Montserrat Jaumot, que feia estona que havia iniciat el seu habitual monòleg nocturn. El Joan Rafeló corria carrer avall fins a la fleca, saltava la tàpia del pati i entrava, per la part del darrere, a la casa del flequer, el Jaume Pont —que acabava de baixar al forn per començar a pastar la farina— la dona del qual, la Carme Fumat, l’esperava neguitosa, amb una camisa de dormir nova i amb els llençols nets.
La matinada del 16 de maig de 1984, quan el Joan Rafeló acabava de saltar la tàpia de la casa del flequer Jaume Pont, l’Amadeu Salat tancava la porta del cafè amb suavitat intentant no despertar els veïns. L’Amadeu Salat baixava fins a la font i corria, per la marrada que voreja el poble, fins a cal Domènec Ripoll, saltava la tàpia del pati i entrava a la casa per la part del darrere, on l’esperava impacient la Maria Ribert, que ja havia deixat de fingir que roncava, s’havia pentinat i havia canviat els llençols del llit.
La matinada del 16 de maig de 1984, quan l’Amadeu Salat acabava de tancar la porta del cafè, el Jaume Pont es rentava les mans de farina i sortia cautelosament del forn en direcció a cal Joan Rafeló, saltava la tàpia del pati i entrava a la casa per la part del darrere, on l’esperava delerosa la Montserrat Jaumot, ben desperta, dutxada i amb els llençols nets.
La matinada del 16 de maig de 1984, cap a quarts de tres, mossèn Josep saltava del llit mig adormit, tancava la porta de la rectoria i baixava a l’església mastegant malediccions. Agafava la corda a la base del campanar i feia sonar cinc campanades perquè, si tothom no se n’anava a dormir aviat a cassir aviat a casa seva, l’endemà ni podria esmorzar coca de sucre acabada de fer, ni les beates apareixerien a la missa de vuit, ni podria fer el carajillo al cafè de l’Amadeu abans d’anar cap al convent de les clarisses, ni ningú en aquest refotut poble s’estovaria del llit abans de les deu del matí.•