El posseït
Eduard Ribera
(Text inclòs al volum Oficis específics, 1996)
El diable va ser present a Frankfurt aquell dissabte de març. I, casualment, nosaltres vam ser-ne testimonis. El motiu que ens havia dut a aquella ciutat era la celebració de la Musik Messe, la fira musical més important de totes les que se celebren a Europa; però això ara ja no té cap importància. Per tant, ometrè els detalls que hi fan referència.
Havíem volgut conèixer la ciutat de nit, en tota la seva efervescència; per això ens vam informar d’uns quants locals al barri antic on la música en directe era l’al.licient principal. Estàvem segurs que trobaríem l’ambient autèntic de la ciutat, que ens podríem barrejar entre la massa autòctona i passar tan desapercebuts com el nostre anglès de supermercat ens permetés.
Vam començar per un club de jazz; una autèntica cava a la qual s’accedia baixant unes escales ben il.luminades i topant amb un voluminós porter de raça negra que molt amablement t’indicava el preu de l’entrada —vint DM, és a dir, vint marcs alemanys reunificats—. Un cop a dins, vam entendre perquè no havíem vist el porter: el contrast lluminós entre l’escala i l’interior del local era important. No s’hi veia gran cosa, tret de l’escenari i el contorn de la barra. Un quintet progressava malgrat la lluita espacial que els músics mantenien amb les dimensions de l’entarimat, especialment el vibrafonista. El local es podia dividir en quatre parts iguals, amb el sostre voltat que reposava a la part central en una gran columna que, a banda de llevar visibilitat al públic, servia per penjar fotografies de figures que havien desfilat per aquell club. No ens va costar gens identificar-hi Dizzy Gillespie, Miles Davis i Lee Konitz, entre d’altres. A la barra ens vam proveir etílicament. Ens vam asseure en uns tamborets que quedaven lliures i vam escoltar l’actuació del quintet que, francament, no va ser molt afortunada. Semblava que s’haguessin memoritzat el repertori del Royal Book i el vomitessin sense cap atractiu especial, ni compassió, sobre un públic bastant incondicional. Així que vam optar per canviar de bar i d’ambient. El porter encara hi era, acompanyat d’una dona imponent i atractiva que, amb accent teutó, va aventurar un buenas noches quan vam passar pel davant. Vam somriure perquè, malgrat haver de ser espanyols, també som educats.
La segona copa ens la vam prendre en un bar de dimensions minúscules on l’eix principal era la barra. També hi servien menjars. Hi havíem fet cap a través de carrerons que anaven a desembocar a la vora del riu. La brisa freda ens havia reconfortat. Tenia l’aire dels bars americans de carretera, plens de camioners, alcohòlics i homosexuals. En realitat, però, hi havia algunes parelles ben corrents d’edat més aviat avançada i, potser sí, algun alcohòlic. Vam tenir la sort de trobar uns tamborets lliures al principi de la barra, per allí on entren i surten els cambrers a servir les taules, ran d’un increïble escenari. Increïble perquè, a dures penes, devia fer quatre metres quadrats. Un trio —piano, baix i bateria— hi comprimia el blues amb un sentiment autèntic. El pianista cantava amb una veu que li sortia a raig, honestament, d’esquena als seus dos companys. Llàstima que l’actuació ja feia estona que havia començat i aviat es va acabar. Va ser una estona fantàstica.
El riu Main, a Frankfurt, es pot travessar per distints ponts i mitjans. A peu, en cotxe, en autobús o, fins i tot, en tramvia, per sota terra. Nosaltres vam optar per fer-ho a peu. Deixàvem el barri del Dom, la catedral, i entràvem a la zona on s’aglutinen clubs, discoteques i bars de moda. Començava a ser ja nit avançada i l’ambient pel carrer era cada cop més selecte. Una via peatonal ens obria un munt de possibilitats per triar local.
Vam anar a raure al davant d’una porta ben il.luminada i transitada. El so de la música en directe que sortia de dins ens va decidir. La noia que despatxava els tiquets a la porta—filla d’immigrants espanyols amb tota probabilitat— ens va fer la broma de si volíem sector espanyol o sector alemany. Començàvem a pensar que aquella ciutat estava plagada d’ibers. Tanmateix, vam entrar i ens vam integrar a l’ambient més autèntic de la nit. Un munt de gent, repartida entre les taules i la barra, a mig camí de l’embriaguesa, que es dedicaven a beure cervesa sense compliments, a parlar i riure a grans crits i a seguir el ritme de la música. Feia la impressió d’una bacanal on tot era permès. Feia goig, després d’haver admès que els alemanys són un poble organitzat i rigorós, que fan funcionar el país amb meticulositat i perfecció, veure com el dissabte a la nit es llencen impetuosament a les desmesures etíliques i lúbriques. No podia ser que tot fos tan mil.limètricament quadrat. A l’escenari, una banda sonava d’allò més compacta malgrat la profusió de components: tres guitarres, baix, bateria, saxo i harmònica. So americà USA, amb un repertori a cavall del blues, el country i el rock. No semblaven una formació estable, sinó més aviat una colla d’amics que s’havia aplegat aquella nit i, això sí, tocaven sobradament. El públic s’ho passava pipa i corejava les cançons. El cambrer —un de sol, però omnipresent— anava de bòlit, de la barra a les taules servint gerres de cervesa sense parar. Ens vam fixar en el procediment: només calia aixecar la mà i indicar el nombre de cerveses que volies quan el cambrer passava pel teu davant, sense dir res. Ell sumava i servia. Certament, tot era vici i desmesura. Algun catòlic recalcitrant hagués afirmat que el dimoni hi era present i que, possiblement, havia pres forma humana en la dona que, davant nostre, va elegir un paio despistat per descarregar-se luxuriosament. Allò no va ser un bes, va ser una succió interminable.
A l’escenari tocaven Knocking on heaven’s door i si haguéssiu sentit el solo que va fer el saxofonista haguéssiu jurat que sonava com un encanteri, que aquell havia estat “el solo de la seva vida”, que havia estat una mena de sortilegi que ens va deixar a tots els presents embruixats, que allò només podia ser obra del diable.
I, efectivament, acabada la cançó, el saxofonista va caure fulminat sobre la seva pròpia ombra. Els qui van poder veure d’aprop com se l’enduien cap a l’interior del camerino van assegurar que bavejava i tenia els ulls encesos. Per això sabem que aquella nit de març, a Frankfurt, va ser el diable qui va tocar el saxo.
L’endemà, mentre esperàvem d’embarcar a l’avió, vam veure caminar pels passadissos de l’aeroport el vibrafonista que havia estat actuant la nit anterior al club de jazz. En aquell moment no ho vam relacionar, però, per la cara d’esperitat i el posat neguitós que mostrava, només podia ser que l’empaités el dimoni...•