El cavaller i la princesa
Eduard Ribera
(Text inclòs al volum Oficis específics, 1996)
Coloma meva, dins les escletxes de la roca,
en els amagatalls dels espadats:
mostra’m el teu rostre,
fes-me sentir la teva veu;
que la teva veu és dolça,
i el teu rostre, bonic
(Càntic dels Càntics, 2:14)Al comtat de Lanós, en el si d’una frondosa comarca plena d’arbres i regada per un petit però cabalós rierol, s’aixeca el castell on viu el Rei. A banda de servents, consellers, ministres i joglars, el Rei té una filla en edat de casar: la Princesa Beur.
En els darrers temps el Rei està preocupat perquè no sap amb qui ha de maridar la seva filla. L’estima tant que no vol que se l’emporti un cavaller qualsevol. Ha de ser el millor, el més valent, el més educat, el més noble... Són nombrosos els pretendents que ja li han vingut a demanar la mà de la Princesa però no en troba cap que li acabi de fer el pes. De nit, quan la pau regna al castell, el Rei passeja pels passadissos, pensatiu, capficat a trobar una solució satisfactòria al casori de la seva filla.
Un matí el Rei s’aixeca decidit a posar fi a la seva angúnia. Crida el missatger i li encomana que recorri tot el país anunciant que el Rei cedirà la mà de la seva filla a aquell cavaller que demostri d’una manera convincent que el seu amor cap a la Princesa no té parió sobre la capa de la terra.
Aviat la cort s’omple d’aspirants que vénen a fer gala de les seves pretensions. S’organitzen combats cos a cos, curses i tornejos que mostren el valor i la capacitat dels millors cavallers del país. Però la Princesa està trista perquè, entre tanta llança, espasa, escut i armadura, encara no ha conegut el qui ha de ser el seu marit. No hi ha, entre cap dels cavallers, aquell capaç de fer encendre la flama del seu amor. I el Rei ho veu, i també es posa trist, perquè la tristesa de la seva filla és la seva pròpia tristesa.
Un bon dia, arriba al castell un cavaller sobre un robust i lluent cavall negre. No du armes, però està ben dotat. És alt i bell, i ros com els camps d’espigues. El Rei i la Princesa passegen pel jardí i s’adonen de la presència del nouvingut. El cavaller descavalca i, sense perdre més temps, s’atansa cap a ells, parlant de la següent manera:
—Sóc el cavaller D’Huac i he cavalcat durant quinze jornades per a parlar amb el Rei, en presència de la seva filla.
—Doncs, no perdeu més temps, cavaller, que la Cort ens espera —replica el Rei—
—No voldria semblar descortés, i espero no ofendre-us quan us digui que he vingut per anunciar-vos que vull renunciar a l’amor de la Princesa Beur. Sé que són molts els cavallers, valents i bons guerrers, que han vingut a mostrar el seu valor i la seva capacitat d’estimar la Princesa i fóra un desencert per la meva part de pensar que no n’hi ha un de sol entre tots ells que tingui qualitats per a ser el vostre gendre i honrar i estimar degudament la vostra filla. Faig valer la meva renúncia perquè no crec que el meu amor s’hagi d’expressar amb el llenguatge de les armes, ni amb la força, ni amb l’habilitat física. No sóc capaç de competir en cap batalla material quan es tracta de sentiments humans i crec que Vós no voldreu apreciar aquests arguments en un home com jo. Per això he vingut a dir-vos que no compteu amb mi com a pretendent de la Princesa. Pensareu que potser sóc boig i no aneu molt errat. De vegades jo mateix ho he arribat a pensar. Pot semblar un gest rebel i descortès però estic segur que faig allò que he de fer. Aquest fet em permet de retornar tranquil per allà on he vingut, sense esperar que ni tan sols recordeu el meu nom. Així que, m’agenollo en la vostra presència perquè disculpeu el temps que us he fet perdre. Que la fortuna us sigui favorable...
—Espereu, cavaller —salta la Princesa, amb les galtes vermelles, enceses d’amor—. No marxeu encara. Sou el primer que heu tingut l’encert de parlar francament i sense compliments de tradició cortesana en presència del Rei i de la Princesa i crec que això té el valor que no tindran mai ni mil estúpids cavallers abrandats. Ben cert és que teniu coratge i al mateix temps educació. I no ho és menys que, en només un moment, amb les vostres paraules heu aconseguit d’encendre en el meu cor un sentiment que mai no havia tingut fins ara. Quedeu-vos, us ho prego, i feu feliç la Princesa. Altrament, si marxeu, la solitud, la pena i la rancúnia m’acompanyaran en la resta dels meus dies...
—Caram, caram —mormola el Rei, sorprés primer per l’exposició del cavaller i després per l’actitud de la Princesa—. Finalment he vist en els ulls de la meva filla el reflex de l’amor i això m’omple de joia. Heu estat tan clar i tan impertinent que he descobert en vós la valentia de les paraules. Us ho prego jo també, cavaller, no marxeu. Sigueu el meu hoste d’honor i sopeu amb nosaltres aquest vespre mentre ens expliqueu amb paraules tranquil.les qui sóu i d’on veniu...
La taula és plena de bones i abundoses menges. El Rei la presideix flanquejat a banda i banda per la seva filla i pel cavaller d’Huac. El sopar s’allarga a causa de la conversa. El Rei demana al cavaller que expliqui com és la seva vida a la terra d’on ve i aquest no escatima paraules. Parla amb educació i bones maneres. Practica totes les cortesies que li han ensenyat durant anys perquè s’adona que el Rei i, especialment, la Princesa se’l miren amb molts bons ulls.
Després de sopar segueix el ball i el cavaller mostra que també és hàbil amb la dansa. En veritat, és el gran amor que ja sent per la princesa que li dóna forces per a semblar cortés i actuar amb prudència. Però la nit avança i el Rei es retira a la seva cambra a descansar. I darrera seu tota la cort. Ha estat un dia esgotador per a tothom.
L’endemà, el cavaller D’Huac demana al Rei el seu consentiment perquè a la tarda pugui convidar la Princesa a un passeig a cavall. El Rei hi accedeix gentilment perquè veu que l’amor del cavaller cap a la Princesa és possible i això vol dir que el prometatge ja és una cosa feta.
La Princesa Beur i el cavaller D’Huac surten després de dinar, tot i que el sol s’amaga entre els núvols. Cavalquen una bona estona. I ara caminen, agafats de la mà, davant dels cavalls. La remor d’un tro els adverteix que la pluja ja ha començat a caure. Volen retornar cap al castell però és tanta la intensitat del xàfec que s’han de refugiar en una cova que troben de camí, prop d’un rierol. Encenen una foguera per a eixugar-se les robes i quan, vençut el pudor, adverteixen la seva nuesa comencen a riure. Se senten tan inevitablement enamorats l’un de l’altre que no poden menys que abraçar-se, tocar-se, besar-se i dir-se compliments i paraules tendres a cau d’orella. Fan l’amor com a conseqüència d’aquesta atracció i, mentre copulen, es van convertint, com per art d’encanteri, en dues granotes cada cop més petites i verdes. Però això no els importa gens, perquè el seu amor és tan gran que no té parió sobre la capa de la terra.•