Avorrir-se a París. De fet, és igual avorrir-se a París que a Castelldefels. Consisteix en la mateixa cosa. La qüestió és no saber què fer amb un temps i un espai que ens han estat donats. Tant se val quedar-se tancat en una habitació de l’Hotel Chatêlet, a la plaça del mateix nom, perquè et resulta impossible decidir si vols visitar la Tour Eiffel o el Pigalle, com engabiar-te al teu apartament de noranta metres quadrats amb cuina-menjador i dos banys, un diumenge a la tarda amb una calor de mil dimonis. I tampoc no és tan fàcil això de saber-se avorrir. Perquè és imprevisible saber quan és que has de fer-ho. Et poden convidar a una festa que, en principi, ha de ser la mar d’entretinguda, però pots trobar-te o bé que la música és un fàstic, o que les dues primeres copes de còctel t’han deixat aniquilat, o que te s’ha enganxat un pesat que insisteix a explicar-te com n’és de desgraciat ara que ha acabat la carrera i porta set mesos buscant feina. Però, d’entrada, havies d’entretenir-te sobradament i passar un vespre com feia anys que no passaves. No hi ha garanties. També és possible haver d’assistir a qualsevol esdeveniment que no ofereix ni la més remota esperança de diversió i trobar-te amb la sorpresa agradable que retrobes un amic perdut d’aquells que val la pena de tornar a trobar  i junts passeu una estona inoblidable. Tot plegat, mai no saps com sonarà la flauta. Per això sempre és bo el recurs de tenir gravat un grapat de vídeos de pel.lícules de Jacques Tati o dels Germans Marx o, si m’apures, de Peter Sellers que, ara que me n’adono, són tres mostres excel.lents d’entreteniment saludable.• <1994

<  Textos <