45.000 hectàrees de terreny en propietat
Eduard Ribera
(Text inclòs al volum La casa per la finestra, 1988)
 

Nostramo era, després de tot, una bona persona. Malgrat que sempre se’l veiés seriós i murri, aquells qui el coneixien sabien com fer-se’l a bé en el tracte quotidià. No es vanagloriava pas —com ho feien altres— de ser un ric hisendat, sinó que sempre aparentava bonhomia i humilitat (era, de llarg, qui més propietats tenia de tots els terratinents de la contrada. Això produïa, no cal dir-ho, rancúnies i enveges múltiples).
La veritat és que la persona de Nostramo estava envoltada, segons les llengües d’aquells qui el coneixien, d’una aurèola de misteri. Era, amb molt, el més vell dels propietaris. Ell va ser el primer a treure fruit d’aquelles fèrtils terres i el primer que s’hi va establir. Amb els anys, la gent que arribava d’altres paratges va anar parcel·lant la terra i envoltant les propietats de Nostramo. Mai no l’havien sentit referir-se al passat ni a com arribà a decobrir la riquesa d’aquelles terres. La veritat, però, és que tampoc no els importava gaire.
De tarda en tarda es trobaven tots, Nostramo inclòs, per jugar a les cartes. Xerraven, bevien, jugaven i apostaven. El tema que més sovint es tractava era el de la rendibilitat dels esclaus que treballaven la terra. Això a Nostramo no li interessava gaire, donat que ell no en tenia d’esclaus. I aquesta era una cosa que ningú no s’explicava: com podia, ell sol, atendre totes les seves terres sense l’ajut dels esclaus? Els seus arbres i els seus camps donaven fruit sense l’atenció de ningú.
Nostramo no intervenia gairebé mai a les converses i posava tota la seva atenció a les cartes que l’atzar li proveïa; per això guanyava gairebé sempre totes les partides. Una d’aquestes tardes, Nostramo portava guanyades totes les mans i alguns propietaris van haver d’empenyorar terres i béns per no disposar de diner en efectiu. Un d’ells va establir com a pagament dos dels seus millors esclaus: una parella de negres —mascle i femella— joves i forts.
Nostramo, estranyament, accedí a l’oferta del propietari i acceptà els dos esclaus com a pagament. Ningú dels allí presents tenia idea de les intencions que barrinava el vell Nostramo i, creguts que finalment —a causa de la seva edat avançada— es decidia a cercar ajuda en l’atenció de les terres, retornaren a les seves heretats.
L’endemà mateix, Nostramo cridà els esclaus a la seva presència. Els negres, disposats a realitzar la feina que el nou senyor els encomanés, es quedaren astorats quan els digué:

—Si us vaig acceptar en pagament, no va ser per a exigir-vos servei a les meves terres. Només he acceptat perquè vull donar-vos la llibertat, que de ben segur tant desitgeu.

Els esclaus no sabien què dir i es miraven amb ulls incrèduls el vell Nostramo. Després prosseguí:

—Ja sé que us estranyaran les meves paraules, però vull, per damunt de tot, que sigueu lliures. Per tant, us dono 45.000 hectàrees de la meva terra, el terreny conegut amb el nom de Paradís, a fi que en gaudiu i en treieu fruit per a vosaltres i per als fills que us han de seguir, de segur molts i sans. —I encara afegí— Només us vull imposar una única condició a canvi de la vostra llibertat: al Paradís hi ha un arbre molt especial, el fruit del qual no heu de tastar mai. Si ho féssiu perdríeu tot el que us he donat i, de retruc, la vostra llibertat. Bé, doncs, ara només em queda saber els vostres noms.

—Jo sóc Adam —féu l’esclau— i ella es diu Eva, però...
— Res de peròs —tallà Nostramo—. Voleu ser lliures o no?
— ...Sí.
— Doncs, bé. Aneu i campeu lliurement.•

POST SCRIPTUM
A partir d’aquí la història continua segons coneix gairebé tothom. No és fins molt temps després que s’esdevé l’episodi de Babel i la posterior proliferació de les escoles d’idiomes.